R e t r o b a m e n t - 01 - Jhonha

“Dalroc continua el viatge en la recerca d’aquell miratge, d’aquella persona que creu destinada a compartir–ne alguna cosa més que uns instants en la nit etèria dels seus somnis. I en el camí va trobant aquells altres personatges, que com peces d’un joc, faran del seu camí una aventura compartida amb gent que ell no esperava conèixer... en aquesta vida.”

03 Styr – Groc

R e t r o b a m e n t  - 01 - Jhonha

Dalroc havia descavalcat feia estona per no fer tant feixuc el camí per a la seva cavalcadura. Ho havia fet quan els sols encara governaven els colors del camí. Ara ja no restava tant per que deixessin pas a les llunes i els estels que ràpidament ompli­rien la nit del planeta.

Va mirar enrere, el trajecte fet era llarg, ja no es sentia l’olor del seu mar. Va sentir un principi de desesperació, no sabia perquè caminava per aquelles conrades. Però no va durar gaire el neguit, de fet, sí que ho sabia que hi feia, prou bé que ho sabia. Però ni la persistent imatge de Mareia assolia donar‑li la tranquil·litat desitjada. Aque­lla noia de llargs cabells caoba, arrissats i caient fins a la cintura; ulls negres com la nit més fosca, i de pell lleugerament bruna. Certament era ella, justa apreciació, qui li feia sentir aquell neguit en el seu pit. Veia en tot moment aquella imatge, sentia el seu caràcter; valenta, astuta, càlida, subtil. La veia com una dona d’extrema finor. Sabia que en aquells sentiments per ella, en aquell bategar del cor per tenir-la a l’abast, no hi havia el neguit que hagués pogut sentir per cap altre noia del poble, n’estava segur. També sabia, era un coneixement cert, una sensació superior al seu enteniment, que li deia que ella pensava el mateix. Aquelles intuïcions certes l’ajudaven a seguir.

Malgrat la evident distància dels seus pobles, seguia sense veure prou clara la relació de Mareia i ell amb la nit. Anava més enllà de la necessitat d’un coneixement carnal, no podia ser tan banal, tan bàsic, això ho tenia prou clar. Però li voltava un dubte raonable. Sabia que no la coneixia, però alguna cosa el feia sentir que aquella persona era qui havia de compartir els bons i els mals moments del futur que viurien plegats. Una sensació de la que no en tenia cap dubte, ni volia dubtar-ne. El fet del viatge fins a Calasora, era prou. Sortir a cercar-la era el pas que el seu mestre li havia indicat com el més assenyat, l’última lliçó que havien compartit. El record del mestre no l’havia deixat més tranquil, seguia el neguit inquiet, i decidit a tirar endavant aquella aventura. Res el feia pensar en cap altre desenllaç millor, previsible.

Previsible havia estat la marxa del seus pares. Ara els pensaments volaven fins al punt en que ells marxaven de Groc, i ho feien per retornar a aquell planeta distant i blau. Com sempre li havia dit la mare, és el color que mostra quan hi arribes de l’espai. El món on havia nascut, però del que no guardava cap record conscient. Un cop havia promès a la seva mare, Iriha, que algun dia volaria fins aquell llunyà planeta, de nom Terra, per retrobar-se junts, sense cap compromís de quedar‑s’hi a viure. Faria el viatge per observar aquells grans oceans de que li havia parlat, i els petits mars, les carenes del seu poble en una terra de pas. Observaria els diferents colors, i els diferents perfums, de les flors i de les muntanyes. Però sabia que malgrat aquell altre casal li pogués agradar, retornaria a Groc. —Això es casa meva, —els pensaments fluïen en veu baixa, però en un to prou audible.

Estava tan capficat en els pensaments interiors, que no va parar atenció en una persona que l’encalçava pel darrera.

—Tens una casa ben gran i estranya, jove! —rigué el perseguidor.

La veu greu i forta d'aquell home, el va fer tornar a la realitat que l’envoltava.

Dalroc va observar que era un home grandiós qui li parlava, un home robust, d’abundosa barba i llargs cabells negres. Cavalcava a lloms d'un preciós Unicoal de corna daurada, un  dels pocs exemplars que quedaven, i difícil d’assolir fet que insinuava un cert rang dins el món dels intercanviadors de productes i grans dots persuasives, els Unicoals de corna daurada no es lliuraven a qualsevol que el volgués cavalcar. L’home duia un barret blaumarí amb visera, i per sobre d'ella una insígnia daurada —a joc amb el Unicoal va pensar ell, —i una amplia capa cobria el seu ampli cos. Tot aquell parament del personatge anava adobat amb un ample somriure d'orella a orella, del que gairebé es podia deduir la quanti­tat de dents que tenia, blancs i perfectes. Aquella disposició higiènica donava també entendre un cert nivell cultural i de coneixement, si més no, un seny especial en la cura de la pròpia aparença. Ben mirat, res no estava fora de context. Podria pensar que oferia un cert aire folklòric, tota aquella personalitat, però havia observat l’home per dins, hi havia trobat bondat per tots els porus. El que també va notar ràpid va ser la força d’ell, quan després que haguessin descavalcat per fer-se conèixer a preu dret, rebés en la seva espatlla una forta i afectuosa salu­tació de to amistós.

—Sols eren pensaments, bon home, —va estossegar pel cop en Dalroc.

—Dispensi jove, sempre oblido que soc més fort que la gent de per aquí.

—No sou de Calasora, doncs? —encara se’n sentia del cop a l’espatlla.

—Ni de Calasora, ni de Zule, ni de cap recó d'aquest planeta.

—No serà un esperit encarnat.

—No jove! —va fer un ampli somriure, —no encara. Sóc viu, i ben viu, esperant donar molta brega a qui em demani comptes.

—Espero que no sia per aquí a prop, això de la brega.

L'home encara va riure amb més ganes.

—Potser si que li he picat una mica fort, jove!

—No ho dubti, me’n sentiré una bona estona.

L'home va passar el braç per l'espatlla de Dalroc, i li va oferir una ampolla que havia tret de dins de la seva capa.

—Teniu, jove cavalcador, el millor vi d'aquest recó de món, vi de Rena.

Dalroc va acceptar l’oferta i en va tastar  —qualsevol  altre actitud podria haver estat una ofensa, —feia estona que no bevia res, i una mica de vi no podia fer-li cap mal, tot al contrari. Va fer-ne un bon glop, i va tornar l'ampolla, tot picant-se en el pit i exclamant-se pel fort gust d’aquell vi especiat.

—Em diuen Jhonha —va deixar l'home, tot oferint‑li el braç, —i faig camí a Calasora.

—Dalroc, al vostre servei, —digué tot acceptant la salutació. —També faig via a Calasora, així que podríem compartir la nostra cavalcada, i fer-la plegats.

—Sia, teniu un nou company de camí, i un amic fidel al vostre servei. No es bo viatjar sol, i menys amb una ampolla de vi com a única companya.

—No es bo, i a l'hora, es perillós,  —deia sense intenció d’adoctrinar el Dalroc.

—Sí senyor, —va fer un moviment com si volgués fer una nova palmellada, però va aturar-se poc abans de tocar‑li l’espatlla, fràgil al seu entendre, segons li havia mostrat amb la salutació anterior. Tots dos varen riure. —Ja ho crec que ens podrem entendre, —va afegir l'home.

Varen tornar a pujar a les cavalcadures i les esperonaren per seguir el camí. Calasora era el destí momentani de tots dos, i ara com ara no eren conscients de que acabarien per anar junts més enllà d’aquell punt concret.

La llum del dia ja era bastant minsa, tot i que als bessons encara els hi quedava una estona per amagar‑se. La tènue i distant llum del tercer planeta, més allunyat del centre del sistema solar que compartien, també oferia una certa claredat que els permetia avançar en aquell camí compartit. Es trobaven, gairebé, als peus dels cims que amagaven la Duna Gelada, duia el mateix nom de Calasora.

Malgrat que en els camins de ferradura les indicacions no son tantes com en els camins negres de vehicles mecànics, aquestes poques impedien perdre’s. En totes les cruïlles les indicacions de la direcció correcta per on es volia encaminar els passos, eren ben explicites i clares, cosa que ajudava força els viatgers com ara ells. Durant el trajecte, també hi havia tot un seguit de casalots que oferien aixopluc quan encara no havies arribat a destí. Era un camí molt transitat aquell. Sempre se’n podia trobar un de casalot ben servit, on es podia menjar, descansar, o fins i tot dormir. Allò que calgués, en el moment precís. I en gairebé tots els cassos, sempre es podia compartir una tertúlia, que de sort, seria un pou d’històries increïbles. Tal com sembla­va ser en Jhonha, aquell tros d'home que havia conegut, o que més ben dit, de qui havia  sofert l’abordament.

Si Dalroc encara no tenia clar el destí final del seu llarg viatge, tampoc en Jhonha mostrava tenir un punt concret on dirigir-se. Tot cavalcant, encetaran una conversa de coneixença, inici ideal d'una relació més arrelada, punts on assentar una idea de qui eren ells dos, i com es veien ells mateixos, de cara a l'exterior o bé, com els agradaria ser observats. Les tres preguntes bàsiques de tot viatjant." Qui ets, d'on vens, on vas". La tercera ja la tenien contestada, encara que sols fos a curt termini. Una qüestió momentània com que s’haguessin trobat en el camí, dins d'un fet accidental que podia haver succeït amb dues persones diferents, fora d'ells mateixos, o això era el que ells volien creure. Certament cap dels dos s'havia plantejat res, més enllà de compartir un tros del seu camí, fent tot plegats el trajecte a recórrer. Tampoc es negaven a la possibilitat de fer mes drecera junts, si es donava el cas coincident, o de repetir el destí que determinessin, més enllà de la pròxima jornada. Els destí encara no els havia mostrat les cartes que jugarien, no eren conscients que encara en quedava alguna per repartir, d’aquella baralla dels naips que algú havia decidit fer entrar en joc, i de la que ells no n’eren conscients, encara. Però la propera carta es trobava en un revolt pròxim del trajecte.

UNA IMATGE DE DALROC

Dalroc madur. Dibuix Silvia

La companya Allan Lee, de Relats en Català, em va fer arribar la seva visió del protagonista, tal i com ella el veu en el seu imaginari.
D'entrada n o n'estava gaire segur si jo també el veia així, i apoc a poc he anat copsant la seva maduresa, i he vist que és un Dalroc més experimentat, amb vida per davant, i un home que té a Mareia captivada.

Aviat seguiré el relat, em sap greu deixar la història en aquest punt. Prometo seguir abans del final d'aquest any. L'aventura ja està acabada en el meu calaix, però fa molt que la vaig deixar aparcada i li calen algunes correccions. Tampoc m'hi esforço gaire, no la vull deixar perfectament escrita, sols pretenc mostrar els fets. Escriure bé aquest relat demana més dedicació de la que ara mateix no li puc oferir, però tampoc em puc estar de mostrar-ne el cor del relat.

Mareia 04

02 Styr - Groc

Mareia 04

Ell semblava voler parlar-li, però sols movia els llavis i ella no aconseguia de sentir cap paraula. Tot i així, el somni no la tenia angoixada, sentia una tranquil•litat absoluta, mal que no aconseguia escoltar-lo en ell. Ella el cridava, perquè no sentia res del que li deia, mentre ell seguia en el seu mut diàleg.

Una veu suau, com llunyana, semblava acompanyar el rostre d'ell, imitant les seves paraules. Però ella no reconeixia aquella, com la mateixa que tantes nits l'havia captivada en els somnis, més precisos que aquest, més viscuts. I per fi va deduir que no era ell qui la cridava, sols tenia una imatge feliç, d'una persona desitjada, i aquell suau murmuri que la cridava, com demanant-li el camí per arribar a ella. No li sabia negar, aquella veu era cada volta més segura, més constant, fins i tot més desitjada. Mareia volia saber qui era aquella persona amb aquella veu tan dolça, tan amarada de bons sentiments, que la feien sentir-se bé, fins i tot quan l'estava forçant a fer el que no faria mai amb un desconegut, fora d'aquella primera vegada amb en Dalroc, que va ser tan plena de realitat i caliu, tan diferent del que ara estava passant. Sabia que estava passant alguna cosa, com sabia que tot vivia dins d'un somni, que podia oblidar-ho en despertar-se, com podia recordar-ho tot, tan viu i vital com el bany d'aquella nit. I en l'espiral del somni, real o imaginari, un crit d'ella o de la veu li va obrir els ulls.

—Trenc d'alba, mestressa.— era la càlida veu de la noia més jove, amb una ma sobre la seva espatlla.

Mareia la va mirar dolçament, com despertada d'un somni feliç, després d'un llarg descans.

—Dues persones l'esperen.— va seguir la noia, quan va veure que estava realment desperta.

—Ara baixo.— és tot el que va dir

En el seu cap van començar a córrer mil imatges, vingudes no sabia d'on, però amb tota netedat; un camí, una cruïlla, un home gran, i una noia menuda, un jove noi que caminava d'entre ells. Era sens dubte un missatge mental, enviat per algú que desconeix la seva realitat física, però que sap de la seva existència, era algú que la sabia en tercera persona, li parlava per camí d'una que si la coneixia. No comprenia tants senyals seguits, no sabia que li passava. Des que va sortir de renà, tot havia estat nou. Feia tantes estacions que no havia marxat del seu poble, acostumada a la seva gent i els veïns que compartien el lloc. Renà no era un lloc de pas, quedava apartada de les rutes normals per la fonda vall del riu Virena, i per una carena que moria en penya-segat, a la vora del mar, aquell que ella mateixa havia passat el dia abans. No era doncs un lloc on hi passes molta gent d'altres pobles, fora d'aquells que intercanviaven productes i coneixements, dedicats tota la vida a aquesta tasca de comunicació física, d'entre els pobles de Groc. Però aquests— gent d'Irinna apart —no tenien el poder de comunicar imatges amb la ment, a d’altres persones. I ella no coneixia a ningú d'Irinna.

Després de fer una ràpida dutxa, es va enfundar la roba, neta un cop més, i planxada. Va baixar les escales que la portarien fins el rebedor del casalot, de dues en dues. Pensava ella que si era en Dalroc, amb algú més, ja ho sabria. Ell li ho hauria comunicat, i el somni d'aquella nit, no era prou clar com per pensar que podia ser ell, a més, estava massa lluny per arribar en una nit a trobar-se tots dos.

En arribar a la gran sala, va veure un gran homenot, immens per a ella, barbut i de llargs cabells plata, amb ell, en una braçada, una noieta menuda, d'un pam menys que ella mateixa, embotida en una capa de color blau marí, amb caputxa que duia posada.

Quan va posar el primer peu en el terra de la sala, la parella va separar-se, la miraren fixament amb un ampli somriure, d'orella a orella, per part de tots dos, mentre la noia se li atansava amb els braços oberts. Però en veure el gest de recolliment de Mareia, es va aturar.

—Perdo estimada. Sou Mareia?— demanava l'home, tot quiet.

—Així m'han dit sempre, és el nom amb el que responc.

—Així et cerquem a tu, amiga.— va afegir la noia més menuda, que per fi es va avançar fins a ella.

Aquella veu li era familiar, com pròxima, però no sabia on situar-la dins dels seus records. Mareia se sentia perduda.

—No ho dubtis més, Mareia.— seguia parlant la menuda. —El nom d'aquest homenot es Jhonha, el meu Irua. Hem viatjat tota la nit per arribar fins aquí, si la meva veu t’és familiar, doncs serà, perquè t'he estat tota la nit xiuxiuejant a cau d'orella el nom d'en Dalroc.

Mareia va obrir els ulls, com si la llum hauria marxat de cop i li calgués, per veure-hi millor. Per fi un somriure, com si hauria tornat el llum, el seu rostre va il•luminar-se de felicitat i plaer, va deixar-se caure en una braçada amb Irua, mentre en Jhonha es mirava l'espectacle, amb el cor en un puny, ple també, d'una felicitat palpable.

—Així que has sentit la seva veu, finalment.— deia l'homenot.

Mareia se’l va mirar, sense deixar Irua.

—Certament, no sé qui sou, però sento una gran felicitat de trobar-vos aquí, com si fos natural saber de vosaltres, com si el nostre coneixement vingués de lluny. Però és natural, si sou amics d'en Dalroc.

Van anar a fer un desdejuni, la parella estava cansada del viatge. Mentre parlaven, tenia el sentiment d'una coneixença més llunyana, com havia conegut de sempre en Dalroc. Perquè no sabria dir quin va ser el primer dia, ni si ahir va ser el darrer, com tampoc sabia si realment estava separada d'ell, o estava vivint un mal son, que s’acabaria en el moment que retrobés el seu alè a cau d'orella, parlant dolces paraules, càlides paraules, que per mil vegades que les diria, sempre serien la primera.

—Però, com has trobat el cau on m'estava?— preguntava ella, un cop ja més reposats a taula.

—Amb la imatge d'ell.— parlava Irua —L'he fet viatjar en una direcció determinada, camí de renà, a unes característiques físiques determinades, ell ens les havia mostrat en un contacte aquest mateix cap vespre. Però he agut de fer trampes, perquè el seu somni no interferís el meu missatge.

—I perquè no et mostraves tu mateixa, si tens tanta força.

—M'hauries rebutjat a la primera, tancant el teu senyal inconscient del somni, és quan som més receptius. És també, el sistema que utilitzes quan et comuniques amb ell.

—No sabia que tingues el poder de rebutjar aquests senyals.

—Tots tenim aquest poder, com tu en dius. Però no es cap poder, és simplement coneixement, si el coneixes, l'utilitzes. Però cal saber com, cal arribar-hi. Tu saps que et pots comunicar amb en Dalroc. Però perquè mai t'has preguntat d'on surt la força que os fa trobar-vos.

—Tu tens respostes?

—No, jo tinc coneixements. Sols hi ha una resposta, més enllà, sols hi ha coneixement, l'amor, és una forma de coneixement.

—Jo estimo en Dalroc.

—És cert, encara que no entens que vols dir, tens el coneixement just per saber el que vols.

—Així, ara tinc un nou coneixement, el de rebutjar missatges no desitjats.

—Sí, però pensa que una porta oberta, mostra, com a mínim, una nova porta tancada. Mai no podrem definir l'infinit físic.

—Parles amb dobles negacions.

En Jhonha ja havia acabat el seu desdejuni, Mareia gairebé ni l'havia tastat, Irua no l'havia tocat. Ell estava impacient.

—Potser podríem seguir parlant pel camí, no tinc cap presa, però ens espera algú, crec jo.—va tallar la conversa tancada que duien les dues noies.

Els sols començaven a escalfar el paisatge en bon moment.

Mareia 03

Després d'una jornada feixuga de cavalcar vora del mar, s'endinsa per les terres del delta Borgei, fins arribar a una fonda dalt d'un pujol, tot cobert d'arbres. Sembla que l'esperaven, els seus hostalers.

02 Styr-Groc

Mareia 03

Per fi va veure els llums de la fonda, es trobava en un pujol d’aparença murallat, en el vell mig es veia un gran casalot amb la teulada piramidal, i a tocar, un estable amb el sostre inclinat a ponent. Per entrar en el recinte, calia passar per un petit pont que salvava un canal d'aigua, i tot seguit es travessava un portal amb forma de ferradura.Ja dins de la gran clariana de recepció que era el pati d’entrada, va observar un noi que l'esperava a peu dret, un cop a la seva alçada, va prendre les brides de l’animal, i quan ella havia baixat, les hi va treure.—Gràcies, xicot, —deia recobrant l'alè. —I que no begui, encara que ho demani, esta força suat, —li observava Mareia, tot caminant d'espatlles cap el casalot.—No pateixis, mestressa, —va dir el xicot, alçant la mà.A la porta del casalot l'esperava una noia ben afavorida, alta i esvelta, amb un ample somriure. Les faccions eren les mateixes que les del xicotet, pel que suposava Mareia, podia ser la seva mare, o bé, la germana gran del noi. Tot i no ser ella de baixa estatura, aquella noia li passava ben bé un pam.—Sigues benvinguda, mestressa, —la va saludar afegint una minsa reverencia al seu posat. —Tenim el bany apunt a la vostra cambra, —va apartar-se per deixar passar Mareia, sense oblidar aquell posat agradable amb una lleugera inclinació lateral del cap, que sense dubtar, irradiava un sentiment de calma aprovació cap a l'hoste nouvinguda.No va sentir-se intimidada per aquella cortesia desproporcionada, però sí, se sentia afalagada i reconeguda, allò la feia sentir-se bé, amb ella mateixa i amb la noia que la rebia. Va imitar-li aquell posat mig inclinat del cap, tot entrant dins el rebedor del casalot amb el pas, encara, una mica vacil•lant. —Bon vespre... i gràcies, em caldria un bany, certament, —va encertar a dir, un cop dins de l’amplia cambra de la recepció.—Si vols seguir-me? —De camí cap a la cambra, tot pujant unes amples escales, aquella noia de dolça veu li precisava algun detall. —Encara és aviat per sopar, els sols no han marxat del tot, i aquí, l’àpat es fa quan la lluna Styr ens ensenya el rostre per l'extrem del Delta.Mareia va agrair l’explicació amb un —Gràcies— tan ple de bones intencions, que li va semblar veure una lluentor de felicitat en els ulls de la noia, com si visqués de les intencions positives dels altres. Va tenir una sensació de certesa en aquell pensament, i com s’havia mostrat d’agraïda aquella noia.En alguna ocasió n’havia sentit parlar d’uns androides que es recarregaven d'energia amb les vibracions positives dels éssers sensibles, humans i no humans, que viuen en aquest planeta, no va trobar forassenyat pensar que la família que portava aquesta fonda ho fossin. —No hi ha res d'impossible, —es deia a ella mateixa. Ara sols sabia que volia descansar. El viatge havia estat prou llarg. Tenia clar que encara li quedaven dues jornades, i per més que la segona no fos sencera, calia iniciar-la. Sabia que el camí no era fàcil, i més quan viatges sola. Avui la sort era la bona companya, el dia no havia estat dolent, encara que esperava deixar enrere, aquell vent airejat de l’últim tros de camí, quan havia canviat de ponent a llevant, li havia fet tenir present la sort del coll llanut de la seva caçadora de pilot. També tenia la seva cavalcadura, era difícil reconèixer cap moment que hagués arronsat el morro per dur-la fins aquí. Tenia prou coses per pensar i donar-hi voltes. Com per exemple, que ara mateix, ell també podia estar fruint del seu descans del camí que els va unit pas a pas. Un descans com el seu, ben guanyat.
Mareia anava seguint la noia, que la duia fins a la seva cambra. Estava tan immersa en els seus pensaments, que no havia parat atenció que ja eren davant la porta d'entrada a la cambra, aturades, amb la noia que se la mirava embaladida, sense gosar trencar l'encanteri del seu món interior privat. Fins que per fi, Mareia va tornar a la realitat del corredor de la fonda, i va parar atenció de com la miraven, sense badar boca, aquells ulls tan seductors i amables. Per un moment va creure que ella podia seguir els seus pensaments, que tampoc eren res de l'altra vida, en aquesta ocasió, ben mirat. Tampoc li va semblar que caldria patir gaire si fos així.Un cop dins la cambra, va observar la seva grandària. Les dimensions no semblaven possibles, vista la casa des de l'exterior, si no fos que ocupessin alguna part soterrada. Certament, era una cambra gran i acollidora, li va semblar càlida també. El pensament que fos una habitació dins la muntanya, va quedar desterrat, quan es va atansar a uns cortinatges. Apartant-los es descobria una amplia balconada que donava a un gran jardí interior. Semblava que estava dins d'una casa de somnis, tenia present que ja de petita havia somiat sovint tenir una balconada així a la seva cambra. I ara que hi tornava a entrar, li semblava estar dins de la seva cambra, a Daroban, potser no era tan gran, però el llit era una curiosa imatge vinguda del passat, també li recordaven la pròpia distribució dels cortinatges. Es va dirigir a un d'ells, d'on li arribava una cantarella d’aigua familiar, en descórrer la tela feixuga va trobar-se de cara amb una petita piscina fumejant. S’havia creat una minsa boira de vapor, que no amagava la capa d'escuma que ho cobria tot. La banyera era tan gran com dos llits dels grans, tota estirada i amb el cap dins, els peus no li arribarien a l'altre costat. Ja havia oblidat pensar com podien encabir tot allò en aquell casalot. Era evident que jugava amb les dimensions fora de la realitat i vivien de la virtualitat, l’efecte era corprenedor. La caçadora de pilot ja estava per sobre del llit, mentre la resta de la roba anava lliscant del cos i caient pel camí. De dins la boirina va sorgir una silueta, era femenina també.—Deixa'm que t’ajudi a desvestir-te, —deia tot atansant-se lenta, felinament.A ella no li calia cap ajuda, però no havia tingut temps de refusar. Abans de pensar cap resposta, la noia ja li estava descordant les sabates de viatge i els pantalons de muntar anaven genolls avall. Estava tan atabalada, que si se’n descuida, també la fica de cap a l'aigua.—Entraré jo sola, gràcies, —va dir, amb un d'aquells amples somriures, que semblava agradar-los d’allò més, a l'hora que la premia suaument dels canells de la noia, per aturar-la, —entraré sola, —va insistir suau. —I no vol fregues? —Va demanar-li tot confosa.—Sí, és clar! —com podria negar-se a unes fregues? —Però ja t'avisaré, ara sols vull relaxar-me una estona tota sola.La noia, que era gairebé la copia de l'altre i sols lleugerament més baixa, va fer un somriure de complicitat que no va saber traduir, però que ja li estava bé si realment podia gaudir, tota sola, d'un bany que havia desitjat, no gaire més enllà de les portes de renà. Semblava que la noia havia fet cas. Ara Mareia estava sola amb l'aigua calenta i vaporosa, i amb l'escuma com a úniques companyies. Però encara va sentir la seva veu enllà de les cortines, un cop més.—Quan voldrà fer-ho, m'avisarà amb aquesta campaneta, —va mostrar-li assenyalant-la a tocar dels seus peus.Mareia sols va deixar anar un “Gràcies” envoltat de plaer i de satisfacció, a l'hora que es perdia, de cap endins de l’aigua, sentint les pessigolles de l'escuma a la seva pell, vivint en el silenci, el reconfortant moment de descans. Oblidant que tot era al seu gust des que havia deixat l'unicoal a aquell xicotet. Semblava ara mateix un record llunyà, tant llunyà com la seva lluna nadiua. També podien ser costums d'un poble, que justament, coincidien amb els seus desigs del moment.I ella no era qui per contradir-los, vivint aquelles coincidències, amb tots els seus sentits, no es trobava gens abandonada, ni menys trista. No havia oblidat el motiu del seu viatge, i potser també, la proximitat del moment que sabia no estava lluny, li feien viure més intensament el present del viatge. Se sentia tibada i relaxada, com si aquella persona desitjada l'estirés d'algun punt del seu cos, des de la distància, per tenir-la més a prop. Odiava les distancies físiques que els separaven i les agraïa, perquè feien més desitjable el retrobament. Mareia se sentia totalment fora de si, sense haver deixat en cap moment de ser ella mateixa. Sentia com l'amor li creixia per dins, i la devorava en el més foll dels plaers desitjables, cremant lentament, allò que mai podia deixar de respirar, de viure, de sentir. Era tan natural tot aquell sentiment màgic, misteriós del desig compartit, com qualsevol de les parts tangibles del seu cos.Dins d'un llamp, i sense obrir els ulls, va veure’l entrant a l'aigua, sense soroll, sense enrenou. Ell vivia del seu desig, ho sabia. Ella vivia igualment de la mateixa sensació que no significava cap possessió, era el fet solidari d'un ésser, vivint en dos cossos cridats a unir-se, més enllà de la raó o del temps. Què podien fer per evitar-ho? Tampoc ho volien.Sobtadament, unes mans fortes la treien de l'aigua, amb força, però plenes d'amor.—Estava a punt de perdre el coneixement, —era la noia més baixa, amb un posat seriós, com encaboriada.—Vens a fer-me fregues?—Duies molta estona dins de l'aigua, patia que no t’hauries ofegat.—No ho facis, i ara freguem l'espatlla, amb aquestes mans tan fortes com tens.La noia va iniciar la tasca, demostrant que aquelles mans tenien experiència, sabien què feien. Allò era el punt fantàstic que Mareia desitjava per arrodonir aquella nit. Sols li calia una cosa, però sabria esperar, no faltava tant i ho sabia. El pressentia a prop. En acabar, la noia es quedà un moment davant de Mareia i s'ajupí per besar-li en el front.—Que fas? —va demanar ella, una mica confosa.—Ets un esperit noble, i desitjo que tots els teus somnis es facin realitat. Sé que la vostra reunió ens portarà aquella pau que cerca el nostre esperit. Sé que no trigaràs en trobar a aquesta persona que cerques. Es va aixecar lleugera i ràpida, sense donar-li l'espatlla, amb una mirada dolça i amable. Va quedar-se solitària amb tota la cambra per ella. La boira del bany ja havia marxat. Mareia va observar que havien tingut temps de rentar-li la roba. La tenia posada en perfecte ordre a tocar de la banyera, en una butaca d’aparença confortable.Mentre es vestia, per la balconada es podia veure la lluna Styr iniciant el seu curs nocturn. Sempre l'havia vista sortir darrera d'unes carenes, la sobtava veure com sortia per l’horitzó d'aquell no tan distant mar, allí on s’unia amb el riu, a la boca del delta Borgei.Si el record no l'enganyava, ja devia ser el moment per baixar al menjador. No oblidava el desig de menjar fruits d'aquell mar. Tenia el pressentiment fonamentat que l'encanteri seguiria com fins ara, malgrat no haver dit res del que voldria menjar, trobaria en el plat allò que li venia de gust. En asseure’s a la taula assignada es va trobar davant d'una gran plata de diverses menges marines d’aquell mar, i d’aquell riu també.Devia de tenir el posat més inescrutable del seu repertori, doncs va apropar-se una de les noies, amb el rostre confús, que no amagava l'interès per esbrinar quin enigma amagava ella.—Potser no et venen de gust, aquest menjar?—Tot el contrari, és just el que jo desitjava.Tot seguit, el rostre de la cambrera tornava a irradiar felicitat, com si per un moment, la possibilitat d'un error, un desig mal interpretat, podria trencar aquell màgic ambient, l’esperit de felicitat que es podia respirar.—Fruits del mar —va trencar Mareia aquell silenci incòmode que s’havia creat, —és el millor àpat imaginable, després de tota una jornada cavalcant per la costa.La noia va assentir, sense perdre el somriure, visiblement feliç.Mareia va menjar tant com el seu cos li va demanar. Un cop va decidir pujar a descansar del viatge, va comunicar a la noia d'aparença més adulta, que desitjava aixecar-se no gaire tard.—Serà a trenc d'alba, mestressa. Et prepararem un desdejuni com et mereixes, —va ser la resposta d'aquella.Mareia va fer com si no entenia aquelles paraules. Ara tot li semblava força natural dins d’aquell espai màgic. Coneixia la resposta, abans de sentir cap mot. Fins havien encertat quan desitjava llevar-se, sabia que el desdejuni seria del seu gust.Estirada en aquell ample i espaiós llit, arraulida entre flonges mantes, va trigar poc en trobar-se immersa dins del millor dels somnis. A poc a poc, la imatge d'en Dalroc creixia dins d'aquell llit ja no tant solitari.

Mareia 02

Mareia ha deixat Rena i les seves veïnes a les espatlles, seguint la línia de la costa que l’ha de dur fins on trobarà en Dalroc. Un capítol de trànsit, una transició vital, part d’un camí que els unirà per retrobar-se i descobrir junts l’esperit de Groc, el veritable esperit que els ha unit i els demana ajuda... però això encara no ho saben. Aviat coneixeran noves aventures... cada pas fet, els uneix una mica més.

02 Styr - Groc

Mareia 02


Styr, el principal satèl·lit de Groc, transitava més enllà de l'horitzó. Els sols bessons trigarien poc en iniciar el seu recorregut diürn per les terres de Rena. Una llum rosada marcava la figura dels cims, resguardant en la distància el camí que duia Mareia a l’encontre del seu estimat. Duia en el cor la ciutat que l’havia acollida i hostejat en tot el seu creixement, i per tot u seguit d’emocions que de sobte s’obrien pas, unes salades llàgrimes començaven a rodolar per les seves galtes. Voldria haver-les evitat, però era millor deixar-les anar ara que estava sola i no la veia ningú. Havia estat creada molt sensible pels seus progenitors biològics, però ella estava acostumada a viure i afrontar sola els seus reptes vitals. Un cop d’ull més al llevant. L’horitzó, encara fosc, mostrava els primers indicis del festival de colors, habitual en aquell mar fred.
Enfilava direcció a un ponent desconegut camí de Calasora. Seguint els designis dels seus somnis. De dalt d’un turó que domina la ciutat, Mareia es girava un cop més aixecant el braç. Un últim comiat per a dos punts en la llunyania dels afores de la seva Rena.
Va animar la cavalcadura per deixar enrere la ciutat, deixar enrere allò que li dolia veure en aquella situació. Duria per sempre amb ella a les seves amigues, i la casa que l'havia acollida. Les duia dins del cor i ja no podrien separa-les mai més, ni en la distància més extrema se sentirien lluny. Sempre li quedava ofegar el neguit del retorn, havia dit ella que ho faria. Malgrat no estava segura de quin era el seu desig en aquell sentit. I pel sol fet de dubtar-ne, no dubtava que ho faria en un futur. Sabia que si tornava no seria per quedar-se. Retrobaria aquelles persones que estimava i que sempre estimaria. El seu destí era un altre.

Iniciava un nou viure. Era el final, la conclusió, de la seva creixença, ho sentia molt dins del seu pit, en el més intern del seu ésser. Es repetia en la memòria el somni de la nit que deixava enrere. Aquell record la feia estar tranquil·la i segura de l’èxit de la seva decisió. Se sentia els ulls il·luminats, enlluernats, sense estar irritats. Ignorava si era per les llàgrimes que li havien lliscat. També podria haver estat una mirada de reüll als incipients astres que ja començaven el seu trajecte amb tota la intenció d’escalfar aquell món, el mateix que Dalroc respirava, i aquell pensament era el que la feia sentir-se més segura.
Aquella seguretat la duia a seguir el camí per la línia de la costa. Poca estona abans havia deixat enrere una petita comunitat de pescadors d'algues. No havien tret gairebé ni el cap de les seves casones per saludar-la, quan ella hi passava. Iniciava una pujada que duia fins un penya-segat, que ja no deixaria fins el delta del riu Borgei. El camí, castigat per fortes ràfegues de vent, deixaria de ser tan erm com s'oferia en aquest territori que encetava.
Els astres bessons es reflectien en el mar, oferint un insòlit espectacle de llum i colors en aquelles ara tranquil·les aigües. Va observar uns vaixells que devien retornar cap la vila que poc abans havia passat. El rítmic compàs dels seus remers oferien la sensació de volar per sobre de les suaus ones. Va baixar de la cavalcadura per seure a la vora del penya-segat. Volia retenir aquelles imatges. Sabia que trigaria en retrobar-les. I sabia que mai les oblidaria, que conserveria en el seu inconscient el gust i el so d'aquell mar, el d'aquells vaixells, els seus remers amb les seves veus, cantant la tonada amb força, alegres per retornar a bon port. Sentia l'aire fresc de la marinada; li besava les galtes i li allisava els cabells. Amb els ulls tancats, ara sols sentia aquell instant màgic. Entenia que no podia haver-hi res millor com fruir dels sentits, vivint la natura amb pau i harmonia.
Els sols, encara no gaire alts, construïen camins de reflexes que nedaven fins als seus peus, penjats del petit barranc, guardià d'una cala menuda. Mareia recordava, com havia après a apreciar el gust dels fruits d'aquest mar. I ara ho deixava tot enrere, embotida en una gran enyorança. I així va pensar de menjar-ne al vespre, a la primera fonda que trobes, enllà la terra baixa del delta Borgei. Però primer calia arribar-hi. El camí que restava era més llarg que el que ja duia fet. D'un lleuger salt, vara grimpar dalt la bèstia, que ni es va sentir del seu pes, li va fer el senyal per seguir i d'una suau empenta va iniciar un galop curt. Aixecava una lleugera polseguera al seu pas. Les ribes del seu pas estava emmarcat per una minsa vegetació, d'un groc viu i festívol. Ella cavalcava estirada i altiva, com intentant agafar tot l'aire fresc possible. El jorn prometia ser calorós, però sabia que cada pas que feia, era un pas menys per arribar fins a Dalroc. Ella voldria trobar-lo en el proper revolt.
O aquí mateix.
Una vella frase de Daroban deia: "Fora d’aquí, els dies no ho són".
De ben segur que no coneixia l’existència de Groc. Malgrat que les nits i els dies no tenien una intensitat de llum mol diferent. A Daroban es devia al rebot de la llum en el planeta gelat que voltaven, l’astre mort els feia de mirall del seu solitari sol. Això els feia sentenciar amb frases tan poca-soltes, però que ara li semblaven tan llunyanes d'ella mateixa. Desconeixia si aquell era el motiu del seu actual estat d’impaciència continguda. Tenia ja els sols bessons més enllà del seu zenit diürn. S’allargava prou la jornada com per sentir-se inquieta, agreujat per un canvi de direcció de l’'aire, que ara bufava de l'interior. Un vent més càlid que el de marinada, i que feia més difícil de suportar.
Passat un revolt, es trobava un entrant que trencava la continuïtat del penya-segat, i per on hi feia via un petit rierol. Un camí, fet a propòsit, baixava fins a una platja de fina sorra, allí on el riu s’unia amb el mar. Passada l’aigua més freda del riu, el camí seguia i tornava a pujar. A la platja hi havia una cabana. Com l'aire càlid era prou xafogós, va decidir de banyar-se, per després menjar alguna cosa. Havia vist una piscina que formaven uns roquers, no gaire endins del riu, banyar-se allí l'aigua seria agradable. Havia decidit descansar una estona, la seva cavalcadura també ho agrairia i la cabana li serviria per descansar tranquil·la, allunyada de possibles insectes.
Un àpat energètic i frugal d’algues fumades i fruits secs, acompanyat amb l'aigua fresca, era prou per mantenir l’empenta per seguir el viatge. Va entrar dins la cabana; hi tenia tots els utensilis necessaris per passar-hi una temporada aïllada de la resta del món. També va trobar-hi més menjar, no semblava estar abandonada. Va aprofitar per bullir aigua, i fer-se unes herbes, el seu cos li ho demanava.
No havia fet cap altra parada en tot el dia, no havia tingut temps. I era la primera vegada, des de què havia arribat a Groc, que el temps l’amoïnava, quan hi pensava, ho feia com qui té una nosa, no com cap benefici de la gent civilitzada.
I això la duia a pensar en la inutilitat de mesurar fets naturals, com ho fan els habitants del planeta Estadistos, un dels planetes creat per mans humanes, plantejat des de paràmetres humans antics, i que encara son utilitzats avui en dia, mal que sols ho són com a eina d'estudi dels vells comportaments incivilitzats de la raça creadora i de la seva evolució natural. Totalment deslligat, aparentment, dels seus creadors, amb el desig de viure una total autonomia, viu vinculat a la resta de la Galàxia degut a la seva freda constitució exterior. Un planeta amb l’aparença incapaç de crear vida per si mateix, però amb símptomes evidents d'una regressió dels gels, que fan guardar esperança en els seus habitants actuals, de viure en un futur ple de possibilitats. De fet, els creadors inicials sols volien un centre per emmagatzemar informació i calibrar comparacions. Mai havien cregut necessària la possibilitat de crear una colònia auto regulada. Avui per avui, hi viu una gran colònia d'habitants del planeta Terra, que son uns grans estudiosos del gels "eterns", gràcies a estudis realitzats en el passat per científics d'aquell món.

—Va ser, com un vot de confiança, dels Emperadors, envers els habitants de Terra, en la seva primera gran visita, fa una mica més de cent anys estàndard.
Mareia ja dormia, la presencia de Dalroc l’embolcallava ara. I la seva càlida veu era una carícia subtil. —És el primer cop que tu vens a mi, Dalroc!— se sentia joiosa i feliç, no sabia ben bé perquè.
De fet era normal que fos ella qui el cerques sempre, doncs en el seu país, la nit començava abans. I quan ell dormia, ella ja feia més estona que descansava, i es trobava més relaxada.
—Potser tens raó. Però he sentit que tu em cridaves, com esgotada per venir tu mateixa. Jo no sé com, però em sento mol relaxat, no sé si estic dormint, o en viatge. Del que sí que estic segur, és que no és de nit, ara quan ens hem trobat.
—Dius que ens hem trobat, però sols et sento, i les altres vegades, et veig i et palpo.
—Això deu ser el teu cansament pel viatge, com jo.
—Com sabies que estic de viatge?
—No em facis preguntes, ara no sabria respondre’t. Et puc dir que estic a prop de Calasora. Hi faré nit, demà t'estaré esperant allí.
—Ni per un moment dubtaré en trobar-te. Friso per sentir el contacte de la teva pell amb la meva.
—Ja gairebé hi som, Mareia. Mai hem estat lluny, ni com ara tant a prop. Quan per fi unirem els nostres cossos, serem una sola persona, com abans. N’estic segur que el nostre retrobament serà l’experiència més complaent de la nostra vida, si se’n pot dir, estant lluny l'un de l'altre.
—Si ara que no ets dins meu, ja soc feliç de sentir-te dir això, no puc imaginar com serà demà. Però puc assegurar-te que és la mateixa sensació que tinc jo, cada volta que ens hem trobat. És com si l'espai ens hauria separat, i ara el destí a fet que ens retrobéssim, com humans, en el mateix planeta, on ni el mateix temps hi té mesura.
—Ens caldrà aprendre moltes coses. Allò que ens va separar, potser ja coneixia aquest retrobament, i totes les altres existències, eren l'escola d'aquest nou ésser, que som els dos.
—I ara hi podem afegir la nostra part humana.

De sobte va perdre el contacte amb Dalroc, al mateix temps que sentia una sensació humida en el seu rostre. En obrir els ulls es va trobar amb l'unicoal mirant-la fixa, com demanant-li què feia ella, tirada al peu d'aquell arbre i dormint, quan havia d'arribar avui al delta del Borgei. Mareia no tenia present com havia arribat fins a l'arbre. L’últim record era que estava observant l'interior de la cabana, després ja venia el contacte amb en Dalroc, i la curta conversa, tot seguit tenia la mirada de la cavalcadura fixa en el seus ulls. Va observar que en el terra hi quedava encara formatge de les provisions pel viatge, i que un grapat d'insectes diminuts l'estaven fent miques ràpidament, duent-lo fins el seu cau. Més enllà de l’arbre es podia seguir una llarga renglera d'aquells insectes, uns que venien, i d’altres que marxaven, carregats.
—Has fet bé, en despertar-me. Quan acabessin amb el formatge, seguirien amb mi.
La cavalcadura va fer un gest d'afirmació ben evident, que va sobtar a Mareia.
—M'entens, oi? —li demanava com si ell podria respondre amb les mateixes paraules que utilitzava ella.
L'animal sols es va bellugar, es col·locà de manera que ella podia entendre què volia, que muntés. Cosa que va fer, després de recollir el menjar que aquells insectes no havien tastat, deixant la resta del formatge per a ells, potser en arribar èpoques més fredes els hi aniria bé per alimentar a la seva comunitat. Unes quantes d'aquestes bestioles no fan res, però amb tantes com podia veure, Mareia va apartar el pensament del que li podria haver passat.

Seguint el camí que serpentejava, per la vora del penya-segat sense fi, la cavalcadura duia un galop curt i suau. Aquell moviment rítmic duia a Mareia a trobar-se voltada de velles imatges, dels dies que era instructora de gimnàstica ingràvida: Treia de les seves alumnes el millor rendiment, amb el mínim esforç, una de les màximes que ella impartia, i que ara li semblava que estava influint, també, en l'animal que l’acompanyava a retrobar-se amb el seu destí. Sempre havia cregut que no podia haver dues atletes iguales, calia trobar l'exercici adequat per a cada una d'elles, fins i tot calia mesurar-ne el descans, en el moment adequat per a cada una, i per a totes. Si desitjaven fer un bon paper en les seves representacions, els hi calia seguir les instruccions correctament. Recordava haver estat una bona representant de dansa ingràvida, tant en els exercicis individuals, com quan ho feia amb parella, i gaudia dels exercicis de grup, que demanaven una alta concentració. S’havia guanyat la fama de realitzar sempre interessants exercicis, amb la base de les danses i tradicions de la seva lluna. Amb el pas de les generacions, les seves alumnes havien pres el relleu, no era que Mareia ja fos incapaç de realitzar aquells exercicis en una demostració, però sempre havia cregut que un cos infantil donava més bon resultat; més enllà de la maduració física, el cos no oferia els mateixos missatges a la gent que observa les evolucions que es realitzen.

Mareia se sentia dins i fora a l'hora. Però un canvi de l'aire càlid d'interior que rebia, a un de marinada, més fresc i humit, la va obligar a posar-se la jaqueta de pell sintètica. Era una jaqueta del seu germà —que havia estat pilot—, amb el coll llanut apujat, per evitar que l'aire més fresc li entrés per la seva espatlla. El mar va agafar un aire més hostil, més fosc, arrissant les crestes picades per escuma, assolint alçades considerables. Sempre que no baixes a les cales, no corria perill, i no tenia pensaments de fer-ho, no avui.

De la seva llarga cavalcada, es va aturar una vegada per deixar reposar una estona l'animal, però evitant estar-se molta estona aturada, calia no refredar l'animal, no podien trigar gaire en amagar-se els sols bessons, font principal de llum del planeta. Hi ha un tercer sol, que no arriba a escalfar i donar vida com els bessons, i el seu crepuscle es mol irregular en comparació.
La proximitat del crepuscle estirava les ombres. Mareia va observar uns reflexos, en direcció on el mar i la terra es troben, enllà de l'horitzó. Va tornar a muntar i estirant el cos, intentava descobrir alguna cosa, amb la mà es tapava de la llum directa que els sols oferien sobre el seu rostre. Encara va cavalcar una estona més, fins passat un turó del camí que moria en un espigó, una gran platja que arribava en l’horitzó fins a una penya que semblava endinsar-se dins del mar. Passat aquest turó, sols hi restava la darrera carena, que no trigaria en assolir. Un cop arribat al darrer promontori, el camí feia baixada, dividint el camí en dues dreceres. Un dels trencalls introduint-se en l'espessa arbreda del delta del riu Borgei, l'altre seguia la línia d’una platja ampla i llarga fins on la vista mostrava un llunyà i bromós penyal. Va observar la grandiosa espectacularitat d'aquell delta. Podia veure i sentir alguns dels molts braços d’aigua que corrien suaument fins el mar. Els seus ulls no podien abastar tot aquell paisatge d'una sola mirada, i tot i resseguint-lo amb la mirada, l’espectacle es perdia més enllà de l’horitzó, era grandiós i no li cabien més paraules, no recordava cap altre festival de natura com aquell. Va restar embaladida fins que la visió d'un dels sols, tocant aquell horitzó, li va recordar que calia trobar una fonda, i que no podia estar lluny. Afinant la visió, va poder veure la típica silueta d'una fumera que assenyalava on s’amagava aquella vida desitjada. També va observar com la boira anava creixent entre els arbres. Va animar a la cavalcadura a fer un últim esforç per avui, i l'animal va sortir en un controlat galop en direcció a la fumera que divisava, seguint el camí dins d’aquell bosc, deixant a l’espatlla aquell mar que tanta estona els havia acompanyat. L'unicoal estirava el coll com intentant arribar una mica abans si fos possible. Aquell galop era tan controlat, que Mareia sols reposava el seu cos en la força que realitzava en els genolls, per no caure, i en la punta dels dits dels peus, tot el seu cos volava, no sentia el contacte de l'animal entre les cames, tot i estar arrapada al cos d'ell, era perillós cavalcar a aquelles velocitats. Fruïa d'aquells instants, i l'animal no semblava sentir l'esforç que realitzava. La punta de la cornamenta li brillava, per algun reflex perdut dels sols. La boira era cada volta més espessa, i entre els arbres, encara es podia veure la silueta del darrer sol dels bessons.
La fonda, per sort, havia d’estar a tocar, la pressentia.

Mareia 01

(Mareia, la somiada de Dalroc, es desperta confusa a la seva cambra de Rena, ha sentit el clam del seu company, que la cerca i ja no pot estar gaire lluny d’on es troba ella. I comença el seu viatge, perquè tot és part d’un viatge i ella no pot esperar que arribi el seu futur, ha d'anar a cercar-lo.)

Styr - Groc – 02

MAREIA 01

Aquell no podia ser un matí normal, no era el despertar de costum a la seva Rena. Mareia se sentia com si mai hauria marxat de Daroban, la distant lluna, far de la Galàxia. La llum d'aquell dia, l'aire perfumat que es respirava, i per sobre de tot, aquella cambra tan buida, que fins la nit anterior havia compartit amb els seus pares i germà, així com es feia a la lluna Daroban. Havien viscut molts anys separats, els seus estudis ho havien marcat així, i després de l’allunyament que havien patit, ara ja havia recuperat el costum de viure plegats amb la seva família. Havia viscut alguns anys sense ells, quan va decidir de quedar-se a viure en aquest planeta, després de venir per unes demostracions de gimnàstica sense gravetat, dins d'una trobada galàctica, encara dins de la seva infantesa.
Feia molts solsticis d'aquella arribada solitària, la família va venir més tard. De les hores ençà, aquells moments compartits amb els seus pares, en aquest planeta, li retornaven a la memòria com unes vacances eternes en una illa de somni, perduda en el vell mig de l'univers etern. Una illa plena de colors i d'olors, de valls i carenes suaus, de verdosos rius i prats, que es confonien en l'horitzó, i el més important, cap gran ciutat o capital comercial que pogués embrutar aquella imatge ideal, que un dia la seva lluna havia perdut. Els seus pares i germà havien retornat un altre cop a la seva Lluna, Daroban, que tornava a ser habitable pels humans.
Groc tenia pobles petits, amb pocs habitants, gairebé eren comunitats grans, sense límit de persones, però gairebé totes es mantenien dins d'una població similar. Després estaven els grans centres d'activitats, amb els seus habitants, que sols es diferenciaven dels altres pobles, en la seva infraestructura cultural i d'oci, que oferia a tota la població de les rodalies.
Rena, on hi vivia Mareia, era un dels set centres de Groc, d'una gran bellesa amb les seves vistes al daurat mar interior, el mar Calaren. I a les seves espatlles, les carenes del Virena, que morien a la frontera natural amb la demarcació del poble de Calasora, just on el riu Borgei deixava tota la seva rica coneixença.
Però avui, tot es revenia de nou, la nit anterior els seus pares van fer via cap a Iolit, la ciutat a l’altre costat del continent, allí els esperava una nau estel·lar que els duria fins a Daroban, sentien el crit de la seva llar. Ella era conscient que altres vides, properes a ella, viatjaven en aquell aparell volador dels estels, però encara no havia copsat quina era la relació que podien tenir amb el seu futur, o el seu passat, el temps li donaria les respostes que li calien, res l’amoïnava. Els seus pares no entenien la força que Groc exercia sobre ella. I no era sols la força d'aquell món, hi havia alguna cosa més. No una cosa, de fet, era un nom, una imatge que tantes nits l'havia vist en treure el cap per la finestra. Era en Dalroc, s’havien cercat tantes nits i encara no sabia qui era ell, fins el punt de sentir, alguna cosa semblant a l'angoixa, pel desig de trobar-lo de viu en viu. Encara no es refiava que els somnis fossin tan reals, dubtava de la imatge que veia d'ell, no fos un ideal creat per ella mateixa.
L'havia vist en somnis, cert, però eren aquelles sensacions tan reals com prendre un got i veure quan tens set. Descobrint-se tot parlant amb ell, de coses banals i sense importància, o bé d’altres temes més interiors, de sentiments i sensacions. En aquesta nit li havia parlat dels prats del Riu Silena, de les grogues esplanades, que l'aire suau feia dansar a prop de les terres de la demarcació de Irinna, no gaire lluny de la Duna Gelada de Calasora. Mareia sabia que ell devia córrer per aquells paratges, i en despertar-se al matí i dins la solitud de la seva fresca cambra, havia pres la determinació de sortir a cercar-lo. No calia fer-lo anar tant lluny, i si cercar-lo en ell, volia dir trobar-se abans, no calia pensar-hi més.
Poca estona després tenia resolta la qüestió de les plantes i flors del seu jardí, així com la situació dels seus "munyacs" lleters que alimentaven als infants de les rodalies; les seves veïnes més amigues se'n farien càrrec. Una d'elles estava ara prenyada, així que aviat en trauria profit. La gent més gran no en prenia d'aquella llet, però si que es menjaven els formatges i els pastissos que si feien de la mateixa llet d'aquella bèstia, que ja sortia esterilitzada, degut, segurament per alguna modificació genètica introduïda artificialment en el seu organisme, en èpoques més remotes, mai ningú no es va preocupar d'estudiar-ho, així sortia, i així es consumia.
Mareia es va preparar un bon desdejuni, després d’haver enllestit un petit farcell de menjar pel primer dia de viatge ja que pel camí costaner fins el riu Borgei no hi trobaria gaires cases.
Les seves dues veïnes més properes i estimades l'esperaven a la sortida de la seva casa, pentinant la crin de l’unicoal que li feia de cavalcadura, una bella i altiva bèstia, de potents potes i ventre ferm, d'un brillant pelatge color perla i coronada la seva testa per una cornamenta vermella i vellutada que encara la feia més altiva. Lluny de qualsevol intimidació agressiva, el seu rostre era dòcil i el seu posat i mirada d’intel·ligència no denotava que fos cap bèstia salvatge, era la companyia ideal per un viatge solitari. Mareia estava segura d’haver escollit el millor animal, i estava contenta de què no fes servei a ningú més en aquella època, sempre havia volgut viatjar amb ella en especial, sempre havia cregut que s'hi podria comunicar, si sabria la forma de fer-ho. Que els unicoals eren bèsties intel·ligents, ningú mai ho havia posat en dubte, però tampoc mai ningú havia intentat comunicar-se amb ells, directament. Tothom trobava prou normal demanar-los que fessin allò que desitges, que de natural, ells ho feien.
—Has tingut molta sort Mareia, —li deia una veïna quan la va veure sortir per la porta, carregada amb el seu petit farcell.
—Ja estàs segura, de marxar? —preguntava l'altra noia, que era la que estava prenyada.
—He de marxar per trobar-me amb un amic, camí de Calasora.
—Espera'l aquí, —insistia la prenyada.
—No puc, sé que l'he de cercar. —Va penjar el farcell i va fer que elles s'atansessin per fondre’s en una abraçada, les tres i el cadell que duia la prenyada en el ventre. —Han passat molts solsticis d'ençà que arribàrem a Groc, ja érem amigues abans, a Daroban, allí on penso que mai tornaré, i dubto que hi torneu tampoc vosaltres. Però el temps dels retorns no ens és destriat fins que arriba el dia, jo ara he triat un camí nou, i vull la vostra confirmació.
Mareia va interrompre la braçada tan dolçament com l'havia lligada, i es va mirar les seves amigues que encara es tenien per les mans, fent una petita rotllana.
—La tens, —deia la prenyada.
—I tu Carhinya,— seguia Mareia, ara mirant-la amb tant d’afecte que podria haver-la ferit, —quan el teu fill gaudeixi dels sols de Groc i senti l'escalfor de la teva llar, tu tampoc tindràs la força per marxar. Veuràs, com ho veus ara, que aquest món és un bon lloc per viure-hi, i per fer-hi noves arrels. Daroban ja no ens pertany, hem superat el seu esclavatge.
La noia es fregava el ventre, suaument, escoltant amb la cara endolcida aquelles paraules, amb tota l'emoció d'un comiat sentit.
—Quan tornis, ell ja caminarà, —deia la futura mare.
—Cert, el trobaré corrent per aquests camps de Rena, jugant com d'altres infants de Groc.
Mareia va grimpar a la cavalcadura, les hi va fer una darrera mirada i amb un somriure, ple de felicitat s’acomiadà d'elles.
—Sé que sabreu tenir cura del bestiar i les flors, i si demà és cert que existeix, doncs serà fins demà amigues.
Va alçar la mà i va demanar a l’Unicoal que galopés, i així ho va fer, per allunyar-se'n el més aviat possible d'aquella imatge que la desfeia per dedins.

Fi de la primera part “Grandesa”

Dalroc ha iniciat el camí que l’ha de dur a Calasora, lloc on s'ha de trobar amb la persona que li omple les nits, els somnis i els anhels; Mareia.
I és amb ella que comencem la segona part del relat.
Es desperta a la seva ciutat, una de les set grans viles de Groc; Rena, al costat continental oposat de Silevir. Mareia s’acomiada de les seves veïnes, a qui els hi regala el poc bestiar que li feia companyia i li donava aliment, també les hi encarrega que tinguin cura de les plantes i les coses que deixa a la casa, fins que hi habiti una nova persona.